Memòria del treball de camp: mombe training

INTRODUCCIÓ I REVISIÓ DEL KIT DE CAMP

Abans de començar el treball de camp vaig dedicar temps a revisar el KIT de CAMP i les lectures de l’assignatura perquè necessitava entendre millor des d’on volia observar aquesta comunitat. Al principi tenia una idea bastant simple de l’etnografia, com si consistira sobretot a mirar, prendre notes i registrar situacions. Però llegint Restrepo (2018) vaig començar a entendre que observar un grup implica també conviure amb ell, aprendre els seus ritmes i intentar captar aquelles coses que normalment passen desapercebudes.

També em va interessar molt la proposta de design ethnography de STBY (2011), sobretot la idea que les coses més importants solen aparéixer en la quotidianitat. Això em va fer pensar que probablement el més interessant de MOMBE TRAINING no estaria en els discursos formals ni en l’entrenament mateix, sinó en tot el que passa entre exercicis: les bromes, les pauses, els silencis o la manera com la gent es relaciona dins de l’espai.

Les lectures de Guber també em van fer replantejar-me la meua posició dins del camp. Jo ja formava part de la comunitat de MOMBE TRAINING perquè entrenava allí en altres horaris, així que no arribava com una persona completament externa. Coneixia l’espai, alguns codis i la dinàmica general del centre. Però, al mateix temps, el grup que anava a observar no era el meu. Precisament per això vaig decidir centrar-me en l’horari on entrena la meua germana, perquè era un grup amb el qual no tenia molta confiança ni convivència habitual. D’alguna manera estava dins i fora al mateix temps, i això em va obligar a qüestionar constantment la meua mirada.

Durant aquesta preparació també em vaig adonar que portava moltes idees preconcebudes. Pensava que les aplicacions digitals del centre tindrien un algun tipus de paper en la cohesió de la comunitat. Imaginava que gran part de les relacions continuaven fora del gimnàs a través de les pantalles. Però revisant els materials sobre Energy and Digital Living vaig començar a sospitar que potser no era així.

Quan vaig entrar a la sessió aquesta sensació es va confirmar bastant de pressa. Les eines digitals servien sobretot per a organitzar horaris, reservar classes o enviar avisos, però no tota la comunitat ho podia veure, la part important de la comunitat passava dins de l’espai físic. Les coses que realment unien el grup apareixien en la presencialitat: les converses improvisades, les rialles quan algú estava rebenta

DESCRIPCIÓ DE LA COMUNITAT I CONTEXT ESPACIAL

La comunitat escollida per a la recerca és MOMBE TRAINING, un centre privat d’entrenament funcional situat a l’Olleria (València). Una de les coses que més condiciona l’ambient del centre és la mida reduïda dels grups. Normalment entrenen quatre o cinc persones per sessió, i això fa que les relacions siguen molt més pròximes que en un gimnàs convencional.

El grup observat està format per persones molt diferents entre si, tant per edat com pels motius pels quals entrenaven. Hi ha participants molt orientats al rendiment físic, però també persones que acudeixen al centre per salut, rehabilitació o benestar emocional. Aquesta barreja genera una dinàmica molt més diversa del que jo m’esperava inicialment.

El fet de formar part de MOMBE TRAINING va condicionar inevitablement la meua entrada al camp. Encara que coneixia el centre i l’ambient general, no coneixia realment aquest grup concret ni les seues dinàmiques internes. Això em permet mantindre certa distància respecte al que observava.

Les preguntes inicials eren bastant simples:

• Com conviuen persones amb objectius i ritmes tan diferents dins d’un mateix grup?
• Què fa que aquest grup mantinga la constància?
• Quin paper tenen els objectes, l’espai i les eines digitals en aquesta cohesió?

La veritat és que jo esperava trobar una dinàmica molt semblant a la del meu propi grup d’entrenament: un ambient més silenciós, més centrat en la disciplina i molt orientat al rendiment físic. Portava aquest biaix damunt sense adonar-me’n del tot.

El treball de camp es va desenvolupar entre finals d’abril i mitjans de maig de 2026 a través de l’observació participant i de l’escriptura de registres etnogràfics després de les sessions. Durant aquest període s’ha produït, a més, un canvi important dins del grup: l’entrenador habitual, F., ha sigut substituït per un entrenador nou, J. Sense buscar-ho, aquest canvi sha acabat convertint en una part molt important de l’observació. Per organitzar la informació he utilitzat les eines del meu KIT de CAMP.

Els primers dies vaig intentar mantindre’m bastant al marge per no alterar massa les dinàmiques del grup. Tot i això, la presència del mòbil o de les fulles generava certa incomoditat en alguns moments. Especialment E., que va deixar clar que no volia aparéixer en fotografies ni sentir-se observada constantment.

A partir d’això vaig canviar la manera de registrar la informació. Vaig deixar de fer fotografies i vaig començar a confiar més en l’observació directa, la memòria immediata i l’escriptura retrospectiva després de cada sessió. Amb el pas dels dies, la meua presència es va anar normalitzant i el grup va recuperar la naturalitat.

TROBALLES O INSIGHTS

Entrenar és també una manera de desconnectar

La primera cosa que em va sorprendre és que el grup no funcionava al voltant de la competitivitat ni del sacrifici físic, com jo imaginava al principi. L’entrenament és important, sí, però moltes vegades sembla quasi una excusa per trobar-se, desconnectar i compartir estona amb altres persones.

L’humor apareix constantment. Quan els exercicis es fan durs, les bromes augmenten encara més. No és una distracció, sinó una 

manera de suportar el cansament entre tots.

Durant un exercici especialment intens, una participant va dir:

«Dona’m la mà i baixaré com una princesa.»

La frase va provocar rialles immediates i va canviar completament l’ambient de cansament que hi havia en aquell moment.

També em va cridar molt l’atenció la manera com el grup gestionava les dificultats dels entrenaments.  P.: «Hui fluix, que és el meu primer dia.» V.: «Tu tranquil·la que segur que aplegues a tot.»

En aquell moment vaig entendre que el valor del grup no estava tant en el rendiment físic com en la sensació de sentir-se part d’alguna cosa.

Els miralls quasi 

no existixen

Una de les coses que més em va sorprendre del grup va ser veure que pràcticament ningú utilitzava els miralls del gimnàs. Jo venia 

d’altres espais esportius on el cos i la imatge tenen molta presència visual, a més el meu grup en general es mira molt més al mirall, així que aquest detall em va impactar bastant.

La gent entrenava mirant-se entre ells, parlant o escoltant l’entrenador, però quasi mai observant-se al mirall. El cos no apareixia com una cosa que s’haguera de vigilar constantment.

Moltes de les frases que sentia després de les sessions anaven més relacionades amb el benestar emocional que amb l’estètica:

«Si no vinc ho note molt.»
«Entrenar em neteja el cap.»

També vaig observar que el material circulava d’una manera molt col·laborativa. Les peses, o les gomes es pasen d’un a altre ajudant-se entre ells. Quan algú aconseguix superar un repte físic, el grup reacciona col·lectivament: aplaudixen, fan bromes o celebren el moment entre tots.

El grup té més força que l’autoritat de l’entrenador

El canvi d’entrenador em va permetre veure com reaccionava el grup davant una modificació important de la seua rutina. F., l’entrenador anterior, tenia una relació molt pròxima amb els participants, encara que també es notava cert cansament professional. J., el nou entrenador, ha introduït una metodologia més tècnica i més exigent.

Al principi el grup comparava constantment els dos entrenadors. Hi ha certa resistència al canvi i moltes converses acabaven tornant a F. Però, a poc a poc, vaig entendre que la cohesió del grup no depenia únicament de qui dirigia la sessió.

De fet, en alguns moments J. tenia dificultats per recuperar l’atenció quan el grup començava a conversar o fer bromes entre exercicis. Això m’ha fet pensar que la dinàmica real de la sessió està molt marcada pels mateixos participants i no només per la figura d’autoritat.

APRENENTATGES

Aquest treball de camp m’ha fet replantejar algunes idees prèvies sobre l’esport, el disseny i les dinàmiques de grup. Abans d’entrar a observar aquest horari concret, imaginava un espai principalment orientat al rendiment físic, la constància i la disciplina, en part perquè aquesta és la dinàmica del meu grup habitual dins de MOMBE TRAINING, molt més silenciós i exigent.

El que més m’ha cridat l’atenció és que aquest altre grup no es sosté només per l’objectiu esportiu. L’entrenament és important, però el que realment manté la cohesió és la necessitat de compartir espai, desconnectar i sentir-se còmode dins del grup.

En aquest context, l’humor té un paper central. Inicialment, el percebia com una interrupció de l’entrenament, però amb el temps es fa evident que funciona com un mecanisme col·lectiu per gestionar l’esforç i el cansament, especialment en els moments de més intensitat.

També canvia la manera d’entendre la relació amb el cos. Tot i que esperava una preocupació més marcada per l’estètica o el rendiment visible, les converses i les interaccions giren sobretot al voltant del benestar emocional i la sensació de “desconnectar el cap” després de l’entrenament.

Una altra idea important és que l’etnografia obliga a revisar els propis prejudicis. Si haguera dissenyat una proposta abans del treball de camp, probablement s’hauria basat en eines de control del rendiment o seguiment físic. L’observació del grup mostra, en canvi, que aquests elements no són centrals per a la seua experiència.

El que sosté realment la comunitat són pràctiques molt simples i quotidianes: les converses informals, les pauses entre exercicis, l’interés pels altres i la manera natural de compartir el cansament.

A nivell personal, aquesta observació també ha tingut impacte. Encara que ja forme part de MOMBE TRAINING, mirar aquest grup des d’aquesta distància m’ha fet qüestionar la meua pròpia experiència d’entrenament i valorar altres formes de viure’l més pausades i socials.

El treball de camp permet entendre MOMBE TRAINING com un espai que va més enllà de l’entrenament físic. Tot i que l’activitat esportiva és el punt de partida, el que estructura realment el grup són les relacions socials i afectives que es generen dins d’aquest espai.

Una de les qüestions inicials era com convivien perfils amb objectius diferents sense que el grup es fragmentara. L’observació mostra que aquesta diversitat 

no genera conflicte, sinó que forma part de la identitat del grup. Cada persona integra la pràctica des de les seues pròpies necessitats sense imposar una única manera d’entendre l’entrenament.

També es confirma que els elements digitals tenen un paper secundari. Harbiz i els canals de WhatsApp funcionen principalment com a suport logístic, mentre que la cohesió real es construeix en la presencialitat, a través de la interacció directa i les dinàmiques quotidianes.

Finalment, la continuïtat del grup no es basa en la disciplina o l’exigència, sinó en la percepció de benestar associada a l’entrenament. La constància apareix vinculada a sentir-se millor emocionalment més que no a una obligació externa.

En conclusio el conjunt de l’observació permet entendre MOMBE TRAINING com una comunitat de pràctica corporal on l’entrenament funciona com a punt de trobada, però on el pes principal recau en les relacions socials i emocionals.

El cos no apareix únicament com un objecte de millora, sinó com un mitjà de relació, suport i experiència compartida. L’esforç, el cansament i els avanços es transformen moltes vegades en moments de reconeixement col·lectiu i humor.

El treball de camp ha ajudat a qüestionar les idees prèvies amb les quals s’iniciava la recerca, més centrades en el rendiment i el control. En canvi, el que es troba és una dinàmica més flexible, basada en el suport mutu i la vivència compartida de l’entrenament.

El treball em fa veure una dinàmica molt més complexa del que esperava entre la figura de l’entrenador i la manera com el grup viu les sessions. Amb l’arribada de J. com a nou entrenador, el lideratge es va redefinint sobre la marxa: la cohesió del grup es manté, però el ritme de les sessions canvia constantment segons com interactuen les persones en aquell moment. El grup té una presència molt activa, amb humor i converses que apareixen de forma natural i que sovint desvien o modifiquen el fil de l’entrenament. Tot això acaba generant una manera d’entrenar on l’autoritat no és fixa, sinó que es va construint en el dia a dia entre el que proposa l’entrenador i el que el grup realment fa. 

Finalment, també es fa evident la importància de la posició de qui observa. Formar part del centre però no del grup analitzat ha condicionat la mirada i ha permés entendre millor les dinàmiques internes des d’una posició intermèdia entre participació i observació.

 

https://drive.google.com/drive/folders/19QT_hou6_MeMN-dHIw7fL29AX-yU4BVi?usp=sharing