20.008 - Antropologia del disseny - Aula 1

Públic

Sincronitzant codis: Disseny d’un panell comunitari per a MOMBE TRAININGORIGEN DEL PROJECTE I ANÀLISI DE LA PROBLEMÀTICA

El projecte sorgeix de l’experiència observant les dinàmiques d’un centre d’entrenament funcional de l’Olleria, MOMBE TRAINING. Encara que ja formava part del centre, vaig observar un grup diferent del meu habitual, cosa que em va permetre mirar les seues dinàmiques amb certa distància.

Em vaig adonar que l’entrenament no era només un espai físic, sinó un espai completament social. Entre exercicis apareixien converses contínues, comentaris espontanis i bromes que ajudaven a suportar l’esforç. En els moments de més intensitat, l’humor no era un element secundari, sinó una eina clau per aguantar la fatiga i continuar. Aquelles interaccions creaven una identitat compartida que anava més enllà de l’exercici. D’aquesta observació naix la idea inicial del projecte, que amb el temps es concreta en la proposta “NO ERA NECESSARI”.

Durant el treball de camp vaig començar a entendre que la cohesió del grup no es construïa només a partir de l’activitat física, sinó sobretot a través del llenguatge col·lectiu que apareixia durant les sessions. Cada exercici era reinterpretat pel grup amb bromes, noms alternatius i comentaris que li donaven un significat propi. L’entrenament es convertia així en una experiència compartida que el grup transformava constantment.

Aquesta dinàmica es va fer encara més evident amb la incorporació d’un nou entrenador. En arribar a un grup que ja tenia codis molt establits, vaig percebre una certa desconnexió entre la proposta tècnica i la manera com el grup vivia realment les sessions. No hi havia un conflicte obert, però sí una distància en la interpretació dels exercicis. El que per a l’entrenador era una planificació estructurada, per al grup era una experiència carregada de significats, humor i relació.

D’ací sorgeix la problemàtica principal del projecte: no és esportiva, sinó relacional i comunicativa. El que es detecta és la necessitat de generar un punt de trobada entre el llenguatge tècnic de l’entrenament i el llenguatge informal i emocional del grup. El disseny, per tant, no busca millorar el rendiment, sinó fer visibles aquestes dinàmiques i donar-los un espai compartit.

PROPOSTA, FUNCIONAMENT, CO-DISSENY I EVOLUCIÓ DE L’EINA

La proposta es materialitza en un panell magnètic situat al costat de la pissarra d’entrenament. Aquest panell funciona com un sistema col·lectiu de memòria. Després de cada sessió, el grup vota quin ha sigut l’exercici més dur o més significatiu. A partir d’aquest consens, es genera un rànquing visible que es modifica cada setmana. Els exercicis també poden rebre noms col·lectius escrits en notes adhesives, que amb el temps es poden consolidar en targetes reutilitzables.

El resultat no és només una classificació, sinó una construcció col·lectiva del significat de l’entrenament. L’exercici que ocupa la primera posició rep simbòlicament el nom de “NO ERA NECESSARI”, com a expressió compartida de l’esforç i la intensitat viscuda pel grup. Aquest sistema converteix les sensacions individuals en una memòria comuna que es va acumulant sessió rere sessió.

El panell es converteix així en un arxiu viu. No registra només exercicis, sinó també la manera com el grup els interpreta, els recorda i els transforma. El sistema està pensat com una eina oberta, que no controla ni tanca el significat, sinó que el deixa evolucionar. Les categories, els noms i fins i tot la manera de votar poden canviar segons les dinàmiques del grup.

Durant el procés d’observació també vaig entendre que no era necessari inventar una nova forma de comunicació, perquè el grup ja tenia la seua pròpia. L’humor, els sobrenoms i les referències internes ja construïen una memòria compartida molt potent. El paper del disseny, per tant, no és substituir aquesta dinàmica, sinó fer-la visible i reforçar-la.

APRENENTATGE, REFLEXIÓ FINAL I CONCLUSIÓ

A nivell personal, aquest treball de camp ha canviat completament la meua manera d’entendre el projecte. Al principi, la meua mirada estava centrada en l’activitat física, el rendiment i l’organització de l’entrenament. Amb l’observació participant vaig descobrir que el més important no era l’exercici en si, sinó les relacions que es generen al voltant d’aquest, els significats compartits i les formes de comunicació que apareixen de manera espontània.

Aquesta experiència m’ha fet entendre que el disseny no sempre ha de crear noves estructures, sinó que també pot revelar les que ja existeixen. El valor del projecte no està en introduir un sistema extern, sinó en donar forma visible a una pràctica social que ja era present. El disseny actua com un mediador entre el llenguatge tècnic i el llenguatge emocional del grup.

També he pogut comprovar que la necessitat real de la comunitat no era un major control ni una millor mesura del rendiment, sinó reforçar la cohesió que ja existia. El que realment dona sentit a l’entrenament és l’experiència compartida, no la seua quantificació.

La justificació de la proposta es basa precisament en això. S’opta per un sistema físic, col·lectiu i accessible perquè s’integra dins de l’espai real d’entrenament i no depén de tecnologia ni d’interfícies individuals. El panell permet una participació directa i immediata, i facilita que el grup se’l faça seu.

En conclusió, el projecte ha evolucionat des d’una idea inicial centrada en l’esforç físic fins a una proposta centrada en la dimensió social i cultural de l’entrenament. El disseny final no busca transformar la realitat del grup, sinó fer visible una realitat que ja existia. Aquesta mirada m’ha permés entendre que les comunitats no es defineixen només pel que fan, sinó pel que comparteixen i pel significat que construeixen juntes al llarg del temps.

ANNEX: SUPORT VISUAL DE LA PROPOSTA I RETORN A LA COMUNITAT